sé que ets de lletres,
jo no sóc ni de lletres ni de ciències
més aviat d'onomatopeies i silencis
( cric-cric, doooing!, ups! iepa! haaaa haaa!
uuuh! grrr! taa taaa taaaa!)
voldria regalar-te paraules amoroses,
enamorar-te més amb elles,
saber-ne més!
i quan m'hi esforço queden així:
patosament patoses!
i tu somrius mentres inflo el pit i
vaig creixent com una babau
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
No ets gens patosa amb les paraules, Namagueta; però qui redimonis t'ho ha fet creure? Aquest poema és molt tendre i molt bonic.
Besets!
Patosa de paraules? Qui ho diu, això?
A més... no t'hi amoïnis, m'agrades tal com ets!
:))
Jajajajajaj... de vegades les de lletres també som patoses que dóna gust i fem plorar a la gent i tot!!
...a mi m'agraden, Namaga :)
El que més compta és el que s'amaga darrere, Namagueta, i promet...
ooh! Giorgio, Ramón, Joanaina, Pente i Ainalma gràcies per totes les paraules boniques, vosaltres sí que en sabeu. He estat meditant i crec que li agrado tal com sóc,i aleshores jo estic més contenta.
Petonets a totes i tots
si tens un minut visita el nostre blog
http://telamamaria.blogspot.com
és troba a Reus Baix Camp
irreverent, ecléctic, iconoclasta i llibertari
el teu el trobem molt interesant
gràcies per tot
Apa! i què més?
Doncs a dibuixar, que amb un dibuix també dius molt!
Publica un comentari a l'entrada